Editorial: Més enllà del folklore
Que el temps passa factura a tothom és una obvietat que poca gent es planteja quan parlem d’institucions en comptes de fer-ho de persones. És el cas de les cases regionals que van néixer al Prat a mitjans dels vuitanta com a element aglutinador dels immigrants andalusos, extremenys o aragonesos que hi havien arrelat una o dues dècades abans. La majoria de persones implicades en mantenir vius aquests centres tradicionals ronden, si més no, l’edat de la jubilació. Envelleixen ells i, per tant, també ho fan els centres regionals, situació que s’agreuja perquè els fills dels qui van iniciar amb il·lusió aquests projectes no volen implicar-s’hi en la seva continuïtat.
Els més joves no estan per dedicar temps a balls regionals, processons, cantades i d’altres activitats que caracteritzen la vida de les cases regionals pratenques. Té la seva lògica. Potser sí que s’han alletat en un ambient on les tradicions regionals encara tenien el seu pes, però les dents de veritat els han sortit vivint la societat i els costums de la seva autèntica terra: el Prat, Barcelona, Catalunya. Com a conseqüència, les cases regionals es troben amb la necessitat urgent de plantejar-se un canvi radical si volen continuar existint. Potser l’època del folclore s’ha acabat i comença el temps de les exposicions de nous artistes d’aquestes regions, de la promoció del turisme rural o cultural, dels intercanvis entre el món universitari d’aquí i d’allà...
Potser les cases regionals haurien de començar a plantejar-se com una espècie d’ambaixada de les autonomies a les quals representen. Actualment, i durant bona part de l’any, queden reduïdes a un local on, en dates concretes, es fan activitats cada cop més oblidades i la resta del temps funcionen bàsicament com un bar. És cert que l’esforç per organitzar les activitats tradicionals té un mèrit enorme, i més encara si tenim en compte l’ajustat pressupost amb què compten –amb les subvencions no cobreixen ni la meitat de les despeses-, però també és cert que aquestes activitats són cada cop més fora de l’ideari d’unes noves generacions que ja han crescut arrelades a Catalunya i sense tanta necessitat de “fer pinya” com van tenir el seus pares.
És la globalització a escala de ciutat. El fet diferencial de les regions mereix un gran respecte, però d’aquí a uns anys haurà d’anar molt més enllà del folklore si vol subsistir.
